Català

LLEGENDES DEL PIRINEU

LA FORMACIÓ DELS PIRINEUS

Quan només hi havien els estels, Déu va formar el món.

Però quan va veure que tot el que havia creat era lliç i avorrit, va pensar a fer formes estranyes i diverses anomenades muntanyes.

No sabia com crear les muntanyes, fins que un dia va agafar una bossa plena de rocs creats per ell. Un cop ho tenia tot preparat va baixar a la Terra i va llançar un roc tan lluny com va poder.

Quan els rocs tocaven el terra, tremolava tot i el terra i es feien unes esquerdes, i de les esquerdes sortien grans roques que formaven muntanyes.

Com que amb les muntanyes no en tenia prou, va començar a tirar llavors, que donaven lloc a grans arbres.

De sobte va anar a parar en un terreny salvatge, que sabia que no l'havia creat ell, i tot seguit la mare naturalesa va sortir desafiant-lo.

Déu al veure allò va decidir respectar-ho i ajudar-la.

Va trencar la bossa amb les pedres i les va deixar caure totes al terra, un cop van caure van fer un gran terrabastall i unes esquerdes més grans que les d'abans van omplir el terra,i hi van créixer unes grans muntanyes que el van deixar bocabadat.

Eren tan grans que semblava que tocaven el cel, Déu va començar a plorar i es va desmaiar de l'emoció.

Quan Déu es despertà va anomenar aquelles muntanyes pirineus, en les muntanyes només hi havien dos colors, el blau i el blanc.

Com que Déu va veure que la part baixa de les muntanyes quedaven descobertes va decidir formar-hi uns boscos verds que feien conjunt amb el blanc i blau de les muntanyes.

El GEGANT MANDRÒNIUS

Hi havia una vegada en una cova a Betlan, un gegant d’una alçada propera als 3 metres i d’una força immensa, que es va enfrontar contra els romans quan van entrar en les valls. Els romans com no sabien com fer-li front, van segrestar a la seva dona i a la seva filla. Va entrar en el campament romà, arrasant-ho tot i rescatant la seva família. Com avís del seu poder, va tallar una orella de cada presoner i va enviar-la a Roma. Però per la seva violència el poble es va tornar en contra seu, ja que els va semblar terrible la seva acció, els veïns van començar a veure’l com una amenaça i es van unir per matar el gegant. Després d’una terrible lluita va ser vençut i abans que els seus veïns el matés, va manar al seu servent que el matés ell mateix.

LA FORMACIÓ DE LA SERRALADA

La llegenda, coneguda per Juan Avilés en el seu viatge de l’any 1892 al Pallars, i

Andorra, i posteriorment recollida per Joan Amades, és una de les explicacions mítiques sobre la formació de la serralada, no pas l’única. Segons una altra llegenda molt coneguda a banda i banda dels Pirineus, aquestes muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un dia es presentà un captaire demanant almoina i els pastors, en comptes d’acollir-lo, li van fer que els gossos anessin a per ell . El pidolaire, que en realitat era el nostre senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en els ramats en tarteres i els pastors i gossos en trossos de roca. Tot i que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va esquitxar. es valls properes, des de l’Éssera fins al Segre.

UNA SERRALADA MÍTICA

Al Pirineu de Lleida les llegendes divines són les més conegudes, aquesta llegenda explica que hi havien dos caçadors que vivien a Espot, pel vici de la caça, no respectaven res. Com cada dia de romiatge de Sant Maurici la gent del poble pujava a l’ermita. En el moment on el capellà aixecava l’hòstia, els caçadors van veure des de la porta un isard que estava a prop del llac. No s’ho van pensar dues es van aixecar de cop i van sortir a per ell. L’animal va arrencar a córrer en direcció a la muntanya, perseguit pels caçadors, va travessar el bosc, va pujar i va continuar pujant, escalant pel canal que separava els dos pics. Quan els caçadors van guanyar el serral, l’animal va desaparèixer. En l’acte, un raig del cel els va fulminar i van quedar transformats per sempre, ells i el gos, en estàtues de roca.

Avui, amb una mica d’imaginació, encara es poden veure les dues siluetes humanes, retallades en el serral d’Els Encantats, la muntanya del Parc Nacional de Sant Maurici a la qual han donat nom.